Sonia Lupien és la fundadora i directora del Centre d'Estudis sobre l'Estrès Humà (www.humanstress.ca) que té com a missió transferir coneixements científicament validats sobre l'estrès al públic en general. Ocupa la Càtedra de Recerca del Canadà sobre Estrès Humà. Investigadora científica des de fa 30 anys, Sonia Lupien estudia els efectes de l'estrès al cervell humà, des de la infància fins a l'edat adulta i la vellesa. Els estudis han demostrat que les hormones de l'estrès poden afectar significativament el rendiment de la memòria i la regulació emocional i que l'exposició a l'adversitat primerenca modifica la trajectòria de desenvolupament del cervell. En els nous projectes de recerca, treballa sobre les diferències entre homes i dones en la reactivitat a l'estrès i desenvolupa nous programes educatius sobre l'estrès. També treballa en l'impacte de les mentalitats de l'estrès negatiu en la resposta fisiològica a l'estrès en nens i adolescents amb l'objectiu de desenvolupar noves intervencions contra l'estrès destinades a modificar la interpretació pública de l'estrès humà.

Els seus focus d’interès professional són la ciència i la divulgació científica. En ciència, va estudiar biologia a la UB i es va doctorar en biomedicina a l’Institut de Biologia Evolutiva (UPF) amb una tesi sobre paleogenòmica. En divulgació, ha publicat una cinquantena d’articles, un conte infantil dedicat a la posidònia, una planta marina mediterrània (Ed. Generalitat de Catalunya), que s’ha traduït al castellà, al francès i l’àrab, i els llibres “Curiositats del món natural per a tothom”, “50 preguntes i respostes per a tothom” (Ed. Baula), i “Ciència sota el focus” (Ed. Cossetània i TV3). Del 2006 al 2019 va ser reporter al programa de divulgació científica “Quèquicom” (Canal 33), i va dur a terme més de 140 reportatges que li van permetre fer immersió sota el gel, volar en globus aerostàtic, saltar en paracaigudes, submergir-se en submarí, creuar nedant l'estret de Gibraltar, córrer una marató, escalar el Cavall Bernat de Montserrat, fer espeleologia o experimentar la ingravidesa en un vol parabòlic amb l'Agència Espacial Europea. Ara presenta una secció setmanal de ciència en directe al programa “Tot es mou” (TV3), on ja hi acumula més de 200 intervencions. Durant la pandèmia de Covid-19 la seva feina divulgativa va tenir un singular ressò i van esperonar la producció de programes especials en els que també va participar, com la Marató de TV3 (2020), i fins i tot dirigir, com la saga dels Volem saber (2020 i 2022). Des d’aleshores continua explicant ciència associada a l’actualitat, com l’erupció del volcà de Cumbre Vieja, a l’illa de la Palma (2021), des d’on fins i tot hi va fer connexions en directe. Alguns dels seus treballs han estat guardonats amb el Premi Albert Pérez Bastardas (2002), el Premi Internacional Novo Nordisk (2008), el Premi Boeringer Ingelheim (2008), el Premi Ciència en Acció (2015 i 2018) i el Premi Prisma (2019).

David Bartrés-Faz és Professor Catedràtic de Psicologia Mèdica, Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i Investigador del programa ICREA Acadèmia a la Universitat de Barcelona. El camp d'estudi és l'envelliment cognitiu i la promoció de la salut cerebral al llarg de la vida. Ha realitzat estades pre i post doctorals a la Harvard Medical School als Estats Units, i a l'Institut Nacional de Santé et the Recherche Mèdicale (INSERM, França) on s'ha format en tècniques de neuroimatge i estimulació cerebral no invasiva. Ha estat investigador principal de 8 projectes consecutius del Pla Nacional, de dos projectes de la Comissió Europea per al centre de la Universitat de Barcelona, publicat més de 200 articles científics i dirigit 12 tesis doctorals. Juntament amb el Prof. Alvaro Pascual-Leone, actualment és coordinador de la línia estratègica de salut cerebral de l'Institut Guttmann i lidera l'estudi longitudinal prospectiu Barcelona Brain Health Initiative.

La doctora Cathy Rogers va completar el seu doctorat en Neurociència de l'Educació a Birkbeck, Universitat de Londres, després de molts anys passats com a productora, directora i presentadora de programes de televisió científics. Van ser aquells anys que va passar treballant amb altres creatius els que van despertar el seu interès per la base cerebral de la creativitat, i aquesta va ser l'àrea en la qual es va centrar per al seu doctorat, investigant els processos implicats en la creativitat dels nens. Els seus interessos de recerca són amplis; ha treballat amb organitzacions polítiques i sobre el terreny per millorar l'ensenyament de l'alfabetització d'adults, treballa amb un laboratori enfocat a entendre els factors que provoquen el canvi social i està escrivint un llibre infantil esperançador i basat en la ciència sobre el futur. La base de tota la seva recerca és la passió per comunicar idees amb claredat, per molt complicat que sigui el tema. Més recentment, ha publicat un llibre que és una introducció al camp de la Neurociència de l'Educació.

Cristina Garcia és una guia Montessori per a nens de 6 a 12 anys, actualment doctoranda per la Universitat de Girona, on està completant la seva tesi doctoral basada en la integració dels principis de la neurociència i la pedagogia Montessori, que ella mateixa aplica a l'aula cada dia. Després de la seva formació científica com a biòloga i de treballar en diferents laboratoris d'anàlisi clínica i genètica, la seva trajectòria professional va prendre un gir. Va realitzar el màster en pedagogia Montessori a la Universitat de Loyola (Baltimore), i des de llavors la seva carrera ha estat sempre lligada al món educatiu. Des de aquest moment, la seva feina directa amb els nens es complementa amb la seva vocació científica. A més, ha estat implicada en diversos esdeveniments divulgatius sobre Montessori, donant cursos en col·laboració amb altres centres com l'Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, i presentant el programa de primària durant la commemoració del centenari de la primera escola Montessori a Espanya. El passat agost, va presentar dues ponències en l'últim congrés internacional Montessori que va tenir lloc a Tailàndia, una sobre neurociència i una altra sobre la importància de tenir un hort com a punt de partida per al treball a l'aula. Actualment, continua sent tutora d'un grup de cicle superior de primària a l’escola Montessori Palau Girona i compagina la seva activitat professional amb la seva tasca investigadora i divulgativa.

Angeline Lillard és professora de psicologia a la Universitat de Virgínia, on dirigeix el Laboratori de desenvolupament primerenc i el Programa de Ciències Montessori. És membre electa de l'Associació Americana per a l'Avenç de la Ciència, l'Associació Americana de Psicologia i l'Associació per a la Ciència Psicològica. Va rebre el seu doctorat en Psicologia a la Universitat de Stanford el 1991 i el Boyd McCandless Award de l'American Psychological Association per les seves primeres contribucions a la Ciència del Desenvolupament. El seu llibre, Montessori: The Science Behind the Genius (Oxford University Press) va rebre el Cognitive Development Society Book Award, està traduït a diversos idiomes i actualment es troba a la seva tercera edició. Ha estat ponent principal en desenes de conferències de Montessori i Psicologia a nivell nacional i mundial. La seva investigació ha estat finançada pels Instituts de Ciències de l'Educació, la National Science Foundation, els National Institutes of Health i moltes fundacions privades.

Boris Cyrulnik va néixer l'any 1937 a Bordeus, és un neuròleg i psiquiatre francès de renom. Les seves experiències de la infància durant la Segona Guerra Mundial, incloent-hi la seva pròpia evasió dels nazis i la pèrdua dels seus pares, van ser determinants per al seu interès en la psiquiatria. Aquestes vivències difícils van ser la motivació que el va conduir a estudiar a fons la psicologia humana i van inspirar la seva creació del concepte de la resiliència, la qual es refereix a la capacitat de superar les adversitats i recuperar-se de situacions difícils. Com a metge cap del centre mèdic "La Salvate" a Toulon de 1971 a 1978, Cyrulnik va demostrar un profund compromís amb el camp de la salut mental. Va ser consultor en neurologia de 1972 a 1991 al Centre Mèdico-social de La Seyne sur Mer. Durant la seva carrera, ha publicat 200 articles mèdics i científics, així com 17 llibres personals, com ara "Mémoire de singe et parole d'homme" (Memòria de mico i paraula d'home) al 1983 i "Un merveilleux malheur" (Una meravellosa desgràcia) al 1999. Com a figura destacada en el camp mèdic, Cyrulnik va contribuir a la posada en marxa del sector psiquiàtric a les Alpes de Alta Provença de 1968 a 1971. Va ser consultor en neurologia a l'Hospital Toulon - La Seyne de 1971 a 1991. A més de les seves missions per a l'UNICEF, va participar en diverses comissions ministerials, com ara la recerca en psiquiatria el 1985 i la lluita contra la pedofília el 2002. En l'àmbit acadèmic, Cyrulnik té una àmplia experiència, ja que ha dirigit una cinquantena de tesis en àmbits com la psiquiatria, la psicologia, les neurociències i l'etologia. Ha estat distingit amb doctorats honoris causa atorgats per diverses universitats internacionals, entre elles les de Bèlgica, el Perú i Canadà. El 2014 va ser nomenat oficial de la Legió d'Honor.

En els darrers 10 anys de la seva vida professional, Àngels Florit s’ha dedicat en cos i ànima al treball a la seva aula de música particular. En primer lloc, explorant les capacitats sensorials auditives i musicals de nens i nenes en edats primerenques, constatant l’increïble potencial que presenten en aquestes edats. Seguint pautes de pedagogs com Willems i Dalcroze, ha anat elaborant, posteriorment, un mètode propi i vivencial d’adquisició d’habilitats musicals. El fet més destacable ha estat la introducció dels seus materials manipulatius d’aprenentatge musical que són alhora innovadors i trencadors en el camp de la pedagogia musical; d’aquesta manera ha facilitat i he aplanat el camí de nens i nenes a l’hora d’entrar en el complex camp de la música en el seu vessant abstracte. L’any 2019 va fundar SERCLET.

Malgrat el que informen els mitjans de comunicació, petites quantitats d'estrès tenen efectes positius en el cervell i el comportament. No obstant això, la majoria de la gent continua pensant que l'estrès és negatiu i això els porta a produir alts nivells d'hormones de l'estrès. La idea que l'estrès només té efectes debilitants sobre el cervell i el comportament s'anomena mentalitat d'estrès negatiu. En canvi, una mentalitat positiva de l'estrès és la idea que l'estrès també pot tenir un efecte positiu en el cervell i el comportament. Els nostres estudis i el de molts col·legues mostren que els nens i adolescents són molt sensibles a les mentalitats negatives de l'estrès, i aquestes poden provocar una resposta d'estrès fisiològica que disminueixi el rendiment cognitiu. En conseqüència, juntament amb altres investigadors, hem desenvolupat diverses intervencions per augmentar la mentalitat positiva de l'estrès en nens i adolescents que poden tenir el potencial de disminuir la reactivitat a l'estrès i augmentar el rendiment cognitiu.

Només Déu crea del no res. Per crear cal partir d’alguna cosa preexistent, de fet cal recrear. La creativitat és una manifestació de la racionalitat. El llenguatge, és el principal suport de la racionalitat i la matèria primera de la creativitat. Tanmateix, el llenguatge té limitacions físiques (intensitat, freqüència, duració...), alfabètiques, morfosintàctiques, gramaticals, lèxiques i semàntiques, per tant, els humans disposem d’una sèrie de recursos retòrics que augmenten el potencial del llenguatge per representar la realitat: metonímies, símils, al·legories, paràboles, eufemismes, ironies, paradoxes, antítesis, oxímorons, prosopopeies, equívocs, antonomàsies, lítotes, epímones, perifrases, paràfrasis o metàfores. I de totes aquestes figures retòriques, la metàfora és la més potent. El seu potencial és tan gran que no només la podríem considerar un motor de la creativitat, sinó la creativitat mateix.

El cervell d’una persona jove i sana es troba en el seu moment de màxim rendiment, presentant unes enormes capacitats si es manté saludable. Sovint, en canvi, pensem que els problemes associats al cervell que apareixen a l’edat adulta com per exemple el declivi de les funcions cognitives, la demència o la depressió de l’adult, són una conseqüència precisament de que el cervell de les persones afectades ha envellit malament. Les evidències científiques actuals, en canvi, recolzen cada cop més la idea de que el que passa durant la infantesa, adolescència i joventut repercuteix directament en la salut del nostre cervell quan serà d’adult. En aquesta ponència veurem com per exemple l’exposició a adversitats incloent la percepció d’estrès crònic en la vida jove produeix uns canvis biològics que es mantenen al llarg de la vida i expliquen que hi hagi més declivi cognitiu des de les etapes de joventut fins a les de l’edat mitjana i edat avançada. També veurem com els estils de vida com per exemple els hàbits de son afecten la salut del cervell al llarg de tota la vida, mentre que estils de vida protectors com mantenir una activitat cognitiva estimulant des de jove promouen que el cervell sigui més resilient en etapes avançades. Aquesta ponència emfatitzarà, doncs, entendre la importància d’adquirir hàbits de vida saludables i evitar els nocius associats a riscos, com per exemple un excessiu consum de xarxes socials, des d’una perspectiva de salut cerebral durant tot el cicle vital.

El propòsit de la neurociència educativa és utilitzar la nostra comprensió de com funciona el cervell i com aprèn per ajudar els professors a fer una feina encara millor a l'ensenyar cervells joves. Moltes de les idees de la neurociència provenen de la comprensió dels processos que el nostre cervell ha perfeccionat a través de l'evolució. El nostre cervell no va evolucionar per seure a les aules i aprendre! Quan el cervell aprèn, ho fa fent ús de tot el conjunt de processos que s'han perfeccionat a través del desenvolupament evolutiu. Això vol dir utilitzar el sistema sensoriomotor per reunir tota la informació dels sistemes sensorials per produir moviments; vol dir integrar les emocions en l'aprenentatge; significa entendre el processament social, reconèixer el paper central que juguen altres persones en l'aprenentatge d'un individu. Tots aquests aspectes formen part tant del que passa al cervell a les aules com la "cognició pura". En aquesta presentació descriuré com funciona el cervell utilitzant aquesta perspectiva evolutiva i exposaré les prioritats de processament del cervell. Amb prou feines hi haurà una paraula d'argot! En lloc d'això, descriuré com pensa i aprèn el cervell utilitzant un llenguatge senzill i analogies. Parlaré de com el cervell forma conceptes abstractes, com funciona la memòria, els principis de plasticitat i molt més. En el camí assenyalaré les nombroses sinergies entre el que hem après de la neurociència i el que Maria Montessori va observar més d'un segle abans.

Els coneixements científics recents, molts d'ells en l'àmbit de la neurociència, ens conviden a la innovació educativa, a la creació de noves maneres d'educar, pedagogies suposadament basades en els darrers avenços de la ciència. Però fa més de 100 anys, les conegudes com a pedagogies científiques, proposaven una educació basada en els principis científics: observació, aplicació, anàlisi i revisió. Aquest és el cas de la pedagogia Montessori. En intentar relacionar les darreres investigacions en neurociència educativa amb aquest sistema educatiu podem veure que fa més d'un segle que s'apliquen, sense conèixer-los, els principis neurocientífics que avui tots donem per vàlids: funcions executives, emoció, creativitat. Durant aquesta presentació, farem un repàs d'aquests índexs neurocientífics i les bases educatives i observarem si hi ha una correlació entre aquests i el treball en una aula Montessori de primària.

Es discutirà breument què és Montessori i es revisaran els estudis sobre els resultats de l'educació Montessori. La Dra. Angeline Lillard posarà especial èmfasi en la funció executiva, la creativitat i el desenvolupament acadèmic i personal.

La neurociència està canviant les nostres idees sobre el desenvolupament infantil. El cervell està constantment esculpit per les pressions de l'entorn compost per tres nínxols sensorials.
1- A l'úter, les emocions maternes estimulen les substàncies de l'estrès que travessen la barrera de la placenta.
2- Després del naixement, una constel·lació afectiva guia els aprenentatges del nen. Els 1.000 primers dies constitueixen l'adquisició de factors de protecció que faciliten la resiliència en cas d’adversitat.
3- L'ontogènesi de la paraula, entesa com el desenvolupament de la parla i la capacitat de narrar històries al llarg del creixement i desenvolupament de l'individu, desencadena emocions provocades per relats. El nen entra a l'escola havent adquirit prèviament factors de vulnerabilitat o de protecció. Avui, l'escola s'ha convertit en el nou organitzador de les classes socials. La seva sobreinversió, font d'angoixa, implica modificacions pedagògiques.

El punt de partida és la convicció que la música ha d'estar present a l'educació de nenes i nens, atesos els beneficis que aporta en la formació de la persona. La música és un llenguatge complex que participa de diversos plans: el sensorial auditiu, el rítmic, l'emocional o artístic i l'intel·lectual. La seva dimensió intel·lectual i abstracta provoca desànim en nenes i nens que, al contrari, poden presentar una sensibilitat i musicalitat extraordinàries. SERCLET proposa un mètode estructurat d'educació musical que posa el focus en la introducció a l'aula d'uns materials didàctics de caràcter manipulatiu. Amb aquests materials es traslladen conceptes abstractes a un terreny concret i tangible que els fa comprensibles. El seu disseny, el seu caràcter lúdic i sobretot la seva adaptació al nen i al seu ritme d'aprenentatge faciliten l'adquisició d'unes habilitats imprescindibles per a una vivència profunda de la música.